Arne Jacobsen
                                              (1902-1971)
                             

Considerat el pare del disseny modern danès, Arne Jacobsen va dur a terme la més personal i fructífera interpretació del funcionalisme, aplicant-lo a l'estètica tradicional del seu país i creant així un estil modern que ha transcendit llocs, èpoques i modes.

Un dels més destacats arquitectes i dissenyadors industrials danesos del segle XX, Jacobsen va introduir l'arquitectura moderna a Dinamarca, aportant versatilitat i una clara comprensió de les funcions del disseny. Arne Jacobsen, nascut el 1902 (Copenhaguen), es va formar com a paleta, es va graduar en 1924 a l'Escola Tècnica i el 1927 a la Reial Acadèmia Danesa de Belles Arts de Copenhaguen. El 1928, entre altres projectes, va guanyar la medalla d'or d'aquesta acadèmia pel projecte "Per Un Museu Nacional" a Klampenborg. Va compaginar els seus estudis amb el treball al despatx Fiskers Architects i, entre 1927 i 1929, va entrar a treballar en l'estudi d'arquitectura de Paul Holsoe. Les seves primeres obres són el reflex de la tradició danesa, de l'estil conegut com Neoclassicisme Nòrdic, amb volums purs, cobertes a dues aigües i façanes de maó amb filades de diferent color. Però aviat el seu estil romàntic-nacional es va impregnar de les influències de la Bauhaus i el Funcionalisme.

Jacobsen va ser arquitecte, interiorista i dissenyador de mobiliari, teixits i ceràmica des de 1930, quan va fundar el seu estudi, fins a la seva mort en 1971 ( fins i tot durant la II Guerra Mundial, durant la qual, exiliat a Suècia, es dedica al disseny d'objectes). De 1956 a 1965 va ser professor d'Arquitectura a la Reial Acadèmia Danesa de Belles Arts. Les obres de Jacobsen reflecteixen un "regionalisme crític", en què les tècniques tradicionals s'enfrontaven a les seves idees funcionalistes. Aquesta combinació va donar lloc a una estètica personal, que va adequar a l'escala, detall i programa de cada projecte.

Entre els seus projectes arquitectònics més coneguts, destaquen la terminal de la companyia aèria escandinava SAS i l'Hotel Royal de Copenhaguen (1958-1960), concebut com una autèntica Gesamtkunstwerk ( síntesi de diverses arts ), per al qual Jacobsen va dissenyar fins al mínim detall, des de el seu escultòric mobiliari fins als teixits, lampades com la Royal (1956) cendrers i coberts. A la dècada dels 60, la seva obra més important va ser el College de Santa Catalina a Oxford (1960-1964), en què es va ocupar de tots els elements de l'entorn físic integrant l'arquitectura amb el disseny de l'interior, el mobiliari i els altres objectes necessaris.

En efecte, Jacobsen concebia els seus projectes arquitectònics com un disseny total "Gesamkunst werk" Per això va dissenyar els mobles i complements de la majoria dels seus edificis, com a aspectes consubstancials als espais en què s'inserien. Entre les seves peces de mobiliari més conegudes es troben les cadires Formiga (1951-1952), Cigne ( 1958 ), que remet a l'abstracció d'Henry Moore, cadira Ou (1957-1958) i la sèrie 3107 (1955 ), que segueix produint Fritz Hansen.

Data curiosa: a causa del important estatus icònic durant la seva vida, les peces de Jacobsen van aconseguir fins i tot arribant a ser present a la gran pantalla en la pel·lícula 2001: Una odissea de l'espai de Stanley Kubrick.

    Característiques de la "Cadira Ou" The Egg" o "Egg chair"                                                        

      

• Icona de disseny internacional de 1958
• Disseny danès clàssic
• Comoditat i funcionalitat
• Fabricació d'alta qualitat amb tapisseria de caixmir o de cuir

La icònica cadira Egg d'Arne Jacobsen combina la forma sensual i estètica amb elements de comoditat i funcionalitat. Fabricada expressament per al vestíbul de l'hotel Royal de Copenhaguen el 1958, el disseny d'aquesta cadira ha celebrat més de 50 anys representant l'estètica del modernisme.

La cadira Egg ha contribuït significativament en el disseny nòrdic. Aquesta cadira, amb l'objectiu d'oferir privacitat, té un aspecte acollidor que s'integra en qualsevol entorn convertint-se en el punt central de qualsevol espai. La cadira Egg ha estat exposada en memorables produccions cinematogràfiques i té un paper significant en el sisè llibre de Hitchhiker 's Guide to the Galaxy (Guia de l'autoestopista galàctic). Aquesta cadira, entapissada amb cuir o caixmir, té una estructura de fibra de vidre i alumini que permet una varietat de moviments naturals.

                                         

                                                       

  Cadira Egg en el Hotel Royal de Copenhague

Jacobsen asegut en la seva cadira

La cadira Ou exprimia les possibilitats culturals dels nous processos de modelat del plàstic però aconseguia, sobretot, unir en un tot coherent les diferents peces de qualsevol cadira: el seient, el respatller i els reposabraços es resolien amb una única carcassa còncava. Per optimitzar les possibilitats del model, la fixació a terra es va resoldre amb un mecanisme metàl · lic que permetia un lleu balanceig de la cadira, i se li va afegir un coixí que feia més còmode el seient. La forma resultant semblava una invitació a seure, gairebé una estada abans que una cadira, un objecte envoltant destinat inevitablement a albergar algú al seu interior.

La producció de la ou mai va ser massiva. La fixació del recobriment a l'estructura havia de ser feta manualment i el procés exigia una precisió que no estava a l'abast de qualsevol empresa. Al marge dels processos de modelat mecànics, cada exemplar de la cadira requereix un treball artesanal que suposa que, encara avui, la producció no superi els deu exemplars per setmana.

Opinó personal de la Cadira Ou: Personalment, comparteixo molts conceptes que aplica en els seus dissenys, m'agrada en la sencillesa monocromàtica que podem trovar en les seves "cahirs" i sobretot entapisats, al mateix temps en particular la "Egg" és una cadira extramadament sensual i ho cito així, perquè es d'una silueta molt humana, un recorregut tan agradable visualment que de lluny, es capaç d'indicar confort i seguretat. Per la manera en que el públic quan seu, queda practicament acollit per la seva forma d'ou que podria inclús recordar un cop aseguts, la "pre-vida" de qualsevol au i la protecció que els ofereix una closca d'ou avans de trencar-se.

                                         

                        
                          Art Déco i el moviment modern

L'Art Déco va ser un moviment de disseny popular que va durar menys d'una década, de 1892 a 1900 i es va difondre per tot Europa. Es pot dir que va ser l'última d'una sèrie dels estils creatius (Arts & Crafts) . Es basava en una arquitectura domèstica anterior, però era més lliure i original en la seva decoració d'interiors.

Això va portar al Art Nouveau, encara més creatiu.Va ser exclusivament un estil d'interiors, i les habitacions del Art Nouveau es caracteritzaven per tenir adorns sinuosos inspirats en formes vegetals de la natura.

L'Art Déco va arribar al coneixement del gran públic en l'exposició Internacional.

Just acavar la I guerra mundial, en la dècada dels vint, l'Art Déco va prosperar i es va convertir en l'estil predominant de París. Els apartaments Art Déco incorporaven influències africanes, amb pells de zebra i lleopard, també fustes tropicals.

Els organitzadors de l'exposició Internacional havien insistit explícitament que no havia d'haver interiors d'època, ja que tot havia de ser nou i modern.

L'Art Déco seguia interesat per la tecnologia, mostrava més que ningun altre estil d'aquella època, una apreciació estètica pels materials i els artefactes moderns.

Igual que l'estil Reina Anna, el nou estil no tenia pretensions erudites i va aconseguir popularitat amb el públic en general.

El gust pel modernisme tenia els seus límits. Sovint pot arrivar a ser fred i depressiu. L'edifici més polèmic de l'exposició va ser el pavelló soviètic. S'havia projectat a l'estil constructivista i el seu aspecte dur, senzill i geomètric va escandalitzar molts. (L'estil més modern resultava estrany, però tots estaven d'acord que era el futur.)

El pavelló Esprit Nouveau, tenia més o menys la forma d'un cup. El catàleg de l'Exposició deia que era una "estranyesa". Van ser pocs els visitants que li dedicaven una ullada, tot i que cap article de l'exposició ho va esmentar directamen. En els cinc anys següents, Le Corbusier va construir una sèrie de cases, els interiors seguien els passos d'un magatzem frigorífic. Cap a 1930 les idees que només cinc anys abans havien semblat exòtiques, estaven començant a obtenir prestigi. L'esperit Nou consistia en el rebuig total de l'art decoratiu i de evitar la decoració abstracta del Art Déco.

Le Corbusier buscava sobretot la funcionalitat dels espais interiors i trencar amb l'abit francés de "col.leccionar mobles perquè si" (ridiculitzava aquelles cases anomenanles "laberints de mobiliari". Per a Le Corbusier les necessitats humanes eren universals. La tasca del dissenyador consistia a identificar la solució i que la gent s'acostumés a ella. Les seves idees de la planificació domèstica eren menys avançades que les de les enginyeres domèstiques.

L'actitud de Chistine Frederick i Gilbreth respecte de l'aspecte de la casa no es pot qualificar més que de alegrement pragmàtica, el que els preocupava era la funció.

Cap dels dos advertia cap conflicte entre la decoració tradicional i la gestió domèstica eficient, i aquest va ser el motiu que els seus ensenyaments gaudissin de l'acceptació del públic. Le Corbusier al igual que la major part dels arquitectes, no comprenia o no volia aceptar, que la aparició de la tecnologia i la gestió domèstica habian deixat en un lloc a tota cuestió arquitectònica.

Opinió personal

Al meu entendre Le Corbusier va trencar amb l'estil acostumat d'aleshores i costums molt aferrades, realment va liderar una nova actitud, tant que la gent, en un primer moment no ho va comprendre.

De totes maneres crec que la idea era genial, transgressora pel moment, sen's dubte era una persona que en part amb els seus espais restringia al públic el costum de col.leccionar artilugis decoratius per la llar i d'aquesta manera canviar el concepte de "horror vacui" encara present en la manera de decorar de la societat. Penso que encara que la funcionalitat és de les que es debateix junt amb la decoració de les questions més importància en una llar, també crec que la decoració, i la menra individual que tenim cadascú de reaccionar diferentment amb una decoració o un altre és important en qualsevol societat ja sigui pasada o futurista mentres seguim sentint-nos especials d'ins d'ella, i fins i tot això arrivi a contrarrestar per algúns amb funcionalitat doncs serà una questió igual d'important.

La vertader repte o finalitat en el disseny, és ajustar-se a la necesitat i desig de cada persona o cel.lectiu, perqué tothom busca relacions diferents amb els entorns.

Marcel Breuer, la recerca de la suspensió en l'aire

La Bauhaus, va ser l'escola d'artesania, disseny, art i arquitectura fundada el 1919 per Walter Gropius a Weimar (Alemanya) i tancada per les autoritats prussianes en mans del partit nazi. El diseny i la creació del seu taller de mobles va ser una de les disciplines que més contingut i innovació van aportar a l'escola de la Bauhaus. També l'escola va establir les bases normatives i patrons del que avui coneixem com a disseny industrial i gràfic; es pot dir que abans de l'existència de la Bauhaus aquestes dues professions no existien tal qual i van ser concebudes dins d'aquesta escola. Sens dubte l'escola va establir els fonaments acadèmics sobre els quals es basaria en gran mesura una de les tendències més predominants de la nova Arquitectura Moderna.

La cadira de travessers (Lattenstuhl o Lattice chair), de Marcel Breuer, i els seus dissenys de mobles d'acer tubular han esdevingut veritables icones del segle XX, també les butaques Barcelona i Weissenhof, de Mies van de Rohe. Tots els disenys van convertir-se en símbols dels disseny modern, sobretot en la recerca de la funcionalitat i desmaterialització progressiva, que consistia en un replantejament físic del moble en questió, excloure peçes entre altres travessers, montants, respatllers o qualsevol altre part del moble replantejat. La questió i la nova aparença era preservar només la estructura indispensable pel seu funcionament i d'aquesta manera donar un aspecte de anti-matèria.

Sovint la paraula "Bauhaus" se n'ha fet per referir-s'hi, fent mareixador de la denominació de tot el mobiliari produït entre els anys 1919 i 1933. El mobiliari de la Bauhaus va des dels primers anys del tallers d'ebenisteria tradicional a l'experimentació de noves formes, nous materials i tècniques, fins als prototips per a la producció seriada.

Marcel Breuer (1902-1981) és inseperable de la Bauhaus. Com alumne i més endavant director dels taller d'ebenisteria, va esdevenir-ne un dels dissenyadors de mobles més prestigiosos i influents durant la dècada de 1920. El seu treball innovador en l'acer tubular, l'alumini i el contraplacat de fusta aplicats al mobiliari no tenia precedents.

Primera època (1919-1923) 

En el moment de la seva fundació els objectius de l'escola, caracteritzats per Gropius en un manifest, van ser: "La recuperació dels mètodes artesanals en l'activitat constructiva, elevar la potència artesana al mateix nivell que les Belles Arts i intentar comercialitzar els productes que , integrats en la producció industrial, es convertirien en objectes de consum assequibles per al gran públic "ja que una de les seves metes era la d'independitzar-se i començar a vendre els productes elaborats a l'Escola, per deixar de dependre de l'Estat que fins a aquest moment era qui els subsidiaba.

Segona època (1919-1925)

El 1923 Theo van Doesburg, fundador als Països Baixos del neoplasticisme, pintor, arquitecte i teòric, va crear a Holanda la revista i el moviment De Stijl i en arribar després a Weimar, va exercir una influència decisiva en els estudiants i en Gropius que acabaria portant a l'escola a prendre un altre rumb.

Tercera època (1925-1933)

En 1925 László Moholy-Nagy després de cinc anys de docent, abandona la Bauhaus. Decisió presa davant la creixent pressió que exerceix el grup de docents i alumnes de tendència comunista.

En 1933 el partit nazi decideix tancar l'escola pel que Ludwig Mies van der Rohe trasllada la Bauhaus a Berlín amb fons guanyats de la il·legalitat del tancament de contractes. L'escola, situada aquesta vegada en un antic edifici de telefonia, sobreviuria només fins abril d'aquest mateix any. Van ser inútils les protestes de Van der Rohe, que insistia a presentar-se com patriota i veterà de guerra i defensava que el seu treball no tenia implicacions polítiques.

Acer tubular en els mobles (1925-1936)
Sembla que Marcel Breuer es va inspirar en el manillar de la seva bicicleta quan va crear la butaca Wassily o també coneguda com "Model B3" mentres era director del taller d'ebenisteria de la Bauhaus.
Aquesta butaca era composta de dos materials, l'acer en el qual si havia donat un tractament tubular que recorria tota la estructura deixant un "buit" d'ins la butaca que feia q és reduïs tot el pes i ostentositat de la tapisseria comú d'aleshores. Les bandes de cuir que envoltaven molt discretament el respatller, pla de seient i reposabraços, complien amb el requeriment de poder-se seure's i al mateix temps gràcies a la convinació d'aquests dos materiels i disseny, donava una sensació de suspenció en el aire, cada cop més anti-matèria que Breuer anhelava tant. Amb aquesta inovadora butaca s'obrí un nou camí al qual ràpidament altres dissenyadors i frabircants es van sumar.

Taller d'ebenisteria i disseny d'interior (1928-1933)  Breuer, just abandonar la Bauhaus, el taller d'ebenisteria comença a incloure l'acer en el seu mobiliari tot i que Breuer preferia utilitzar l'acer tubular niquelat o cromat, però en el taller van investigar amb materials menys costosos i més lleugers com l'alumini, a part d'incloure pintura en els seus acavats.