Marcel Breuer, la recerca de la suspensió en l'aire

La Bauhaus, va ser l'escola d'artesania, disseny, art i arquitectura fundada el 1919 per Walter Gropius a Weimar (Alemanya) i tancada per les autoritats prussianes en mans del partit nazi. El diseny i la creació del seu taller de mobles va ser una de les disciplines que més contingut i innovació van aportar a l'escola de la Bauhaus. També l'escola va establir les bases normatives i patrons del que avui coneixem com a disseny industrial i gràfic; es pot dir que abans de l'existència de la Bauhaus aquestes dues professions no existien tal qual i van ser concebudes dins d'aquesta escola. Sens dubte l'escola va establir els fonaments acadèmics sobre els quals es basaria en gran mesura una de les tendències més predominants de la nova Arquitectura Moderna.

La cadira de travessers (Lattenstuhl o Lattice chair), de Marcel Breuer, i els seus dissenys de mobles d'acer tubular han esdevingut veritables icones del segle XX, també les butaques Barcelona i Weissenhof, de Mies van de Rohe. Tots els disenys van convertir-se en símbols dels disseny modern, sobretot en la recerca de la funcionalitat i desmaterialització progressiva, que consistia en un replantejament físic del moble en questió, excloure peçes entre altres travessers, montants, respatllers o qualsevol altre part del moble replantejat. La questió i la nova aparença era preservar només la estructura indispensable pel seu funcionament i d'aquesta manera donar un aspecte de anti-matèria.

Sovint la paraula "Bauhaus" se n'ha fet per referir-s'hi, fent mareixador de la denominació de tot el mobiliari produït entre els anys 1919 i 1933. El mobiliari de la Bauhaus va des dels primers anys del tallers d'ebenisteria tradicional a l'experimentació de noves formes, nous materials i tècniques, fins als prototips per a la producció seriada.

Marcel Breuer (1902-1981) és inseperable de la Bauhaus. Com alumne i més endavant director dels taller d'ebenisteria, va esdevenir-ne un dels dissenyadors de mobles més prestigiosos i influents durant la dècada de 1920. El seu treball innovador en l'acer tubular, l'alumini i el contraplacat de fusta aplicats al mobiliari no tenia precedents.

Primera època (1919-1923) 

En el moment de la seva fundació els objectius de l'escola, caracteritzats per Gropius en un manifest, van ser: "La recuperació dels mètodes artesanals en l'activitat constructiva, elevar la potència artesana al mateix nivell que les Belles Arts i intentar comercialitzar els productes que , integrats en la producció industrial, es convertirien en objectes de consum assequibles per al gran públic "ja que una de les seves metes era la d'independitzar-se i començar a vendre els productes elaborats a l'Escola, per deixar de dependre de l'Estat que fins a aquest moment era qui els subsidiaba.

Segona època (1919-1925)

El 1923 Theo van Doesburg, fundador als Països Baixos del neoplasticisme, pintor, arquitecte i teòric, va crear a Holanda la revista i el moviment De Stijl i en arribar després a Weimar, va exercir una influència decisiva en els estudiants i en Gropius que acabaria portant a l'escola a prendre un altre rumb.

Tercera època (1925-1933)

En 1925 László Moholy-Nagy després de cinc anys de docent, abandona la Bauhaus. Decisió presa davant la creixent pressió que exerceix el grup de docents i alumnes de tendència comunista.

En 1933 el partit nazi decideix tancar l'escola pel que Ludwig Mies van der Rohe trasllada la Bauhaus a Berlín amb fons guanyats de la il·legalitat del tancament de contractes. L'escola, situada aquesta vegada en un antic edifici de telefonia, sobreviuria només fins abril d'aquest mateix any. Van ser inútils les protestes de Van der Rohe, que insistia a presentar-se com patriota i veterà de guerra i defensava que el seu treball no tenia implicacions polítiques.

Acer tubular en els mobles (1925-1936)
Sembla que Marcel Breuer es va inspirar en el manillar de la seva bicicleta quan va crear la butaca Wassily o també coneguda com "Model B3" mentres era director del taller d'ebenisteria de la Bauhaus.
Aquesta butaca era composta de dos materials, l'acer en el qual si havia donat un tractament tubular que recorria tota la estructura deixant un "buit" d'ins la butaca que feia q és reduïs tot el pes i ostentositat de la tapisseria comú d'aleshores. Les bandes de cuir que envoltaven molt discretament el respatller, pla de seient i reposabraços, complien amb el requeriment de poder-se seure's i al mateix temps gràcies a la convinació d'aquests dos materiels i disseny, donava una sensació de suspenció en el aire, cada cop més anti-matèria que Breuer anhelava tant. Amb aquesta inovadora butaca s'obrí un nou camí al qual ràpidament altres dissenyadors i frabircants es van sumar.

Taller d'ebenisteria i disseny d'interior (1928-1933)  Breuer, just abandonar la Bauhaus, el taller d'ebenisteria comença a incloure l'acer en el seu mobiliari tot i que Breuer preferia utilitzar l'acer tubular niquelat o cromat, però en el taller van investigar amb materials menys costosos i més lleugers com l'alumini, a part d'incloure pintura en els seus acavats.