MI TIO (MON ONCLE)

                                                               (1958)

Mi tio és una de les pel·lícules més conegudes rodades pel còmic francès Jacques Tati i la seva primera en ser rodada en color. El metratge ha rebut importants premis a França i l'estranger, especialment l'Oscar a la millor pel·lícula estrangera, a Hollywood.

Tati mostra la deshumanització, l'esnobisme i la fredor de la vida moderna amb tecnologia d'última generació en contrast amb el descuidat però animat ambient del barri humil i antic, amb nens entremaliats, naturalesa, llars plenes de vida amb ocells cantant amb el sol i gossos desencorsetados corrent en llibertat.

Un món està representat per la modernitat exagerada i l'altre per la ciutat tradicional. El nen de la pel·lícula, fill del matrimoni de la casa moderna és el que connecta els dos mons.

El representant del món tradicional és l'oncle del nen, Monsieur Hulot representat per Tati, el qual viu a la part antiga de la ciutat, en una casa antiga. L'oncle del nen passa cada dia a buscar el nen a l'escola per dur-lo a casa de la seva germana que està casada amb un empresari exitós fabricant de plàstics. L'oncle en canvi, no té feina.

La casa supermoderna està tancada a l'exterior per un mur que la separa de la resta del barri que s'obre automàticament per deixar passar els cotxes o les persones. La casa de l'oncle en canvi, està en un edifici ple d'habitatges, escales i passadissos on és difícil escapar del contacte amb la gent el barri.

A la casa moderna, a l'interior dels seus murs, ens trobem un jardí cuidadosament dissenyat fins al mínim detall, cosa que dificulta la realització de qualsevol activitat en ell, com el menjar que intenten fer amb els amics i treballadors del marit. Els seus passadissos, pedretes i espais reduïts i tancats no permeten gaudir de l'espai sense haver de preocupar-se per ell. Veiem que el nen mai juga al pati, però sí amb els nens del pati de la casa de Tati, que és el mateix barri.

També veiem que l'eficiència és una de les coses més importants, amb els mecanismes electrònics a distància, els electrodomèstics que apareixen i desapareixen, els espais oberts i versàtils, etc. Això contrasta amb la ineficiència del barri antic on ningú fa el que representa que ha de fer, el escombriaire no escombra, el lloc de verdures es trasllada a una taula de bar... En canvi ja feia al final de la pel·lícula, l'eficiència dóna un gir i acaba sent un inconvenient quan els aparells no responen a les ordres dels seus amos.

M'ha agradat la pel·lícula perquè carrega contra la societat de consum i contra el mecanicisme que ofega l'individu.

Escenari de la pel.licula. Exposició Cent Quatre de París, 2009

                                         La Torre dels ambiciosos
                                           Robert Wise (1954)

És un melodrama d'ambient financer filmat l'any 1954 als Estats Units amb un important repartiment. Il·lustra les intrigues en el si d'un consell d'administració i la despietada lluita pel poder empresarial. Com sol passar gairebé sempre en el cinema del seu director, té una construcció sòlida però excessivament impersonal. La seva gran repartiment és un puntal important. Al seu dia, l'absència de música va ser considerada com una gran innovació.

Aquesta pel·lícula esta basada en la vida del arquitecte i dissenyador de mobles Charles Eames. La pel.licula ens planteja ja les primeres idees dels productes que ens trobem diàriament, és a dir, l'empresa pensa en baixar la qualitat dels seus productes per així augmentar els beneficis.

A nivell de mobiliari veiem que hi ha una gran deferència entre els espais de treball i els llocs on resideixen els protagonistes. A les oficines s'observa el mobiliari molt més clàssic i seriós, mobles ostentossos d'estil neogòtic, cortines amb estampats molt recarregats, parets paneladas amb fusta, etc. En canvi en la residència dels protagonistes veiem que és un lloc molt més lleuger i moder per l'època, gens recarregat, amb un aire minimalista, espais més oberts que deixaven pas a la llum i colors més clars que contrastaven amb el foscos en que apareixien en les oficines.

Penso que la diferència entre uns espais i altres es deu a la clara evolució que ja hi havia a l'època sobre el mobiliari, deixant de costat al més clàssic i obrint el camí al mobiliari més vanguardista.