MI TIO (MON ONCLE)

                                                               (1958)

Mi tio és una de les pel·lícules més conegudes rodades pel còmic francès Jacques Tati i la seva primera en ser rodada en color. El metratge ha rebut importants premis a França i l'estranger, especialment l'Oscar a la millor pel·lícula estrangera, a Hollywood.

Tati mostra la deshumanització, l'esnobisme i la fredor de la vida moderna amb tecnologia d'última generació en contrast amb el descuidat però animat ambient del barri humil i antic, amb nens entremaliats, naturalesa, llars plenes de vida amb ocells cantant amb el sol i gossos desencorsetados corrent en llibertat.

Un món està representat per la modernitat exagerada i l'altre per la ciutat tradicional. El nen de la pel·lícula, fill del matrimoni de la casa moderna és el que connecta els dos mons.

El representant del món tradicional és l'oncle del nen, Monsieur Hulot representat per Tati, el qual viu a la part antiga de la ciutat, en una casa antiga. L'oncle del nen passa cada dia a buscar el nen a l'escola per dur-lo a casa de la seva germana que està casada amb un empresari exitós fabricant de plàstics. L'oncle en canvi, no té feina.

La casa supermoderna està tancada a l'exterior per un mur que la separa de la resta del barri que s'obre automàticament per deixar passar els cotxes o les persones. La casa de l'oncle en canvi, està en un edifici ple d'habitatges, escales i passadissos on és difícil escapar del contacte amb la gent el barri.

A la casa moderna, a l'interior dels seus murs, ens trobem un jardí cuidadosament dissenyat fins al mínim detall, cosa que dificulta la realització de qualsevol activitat en ell, com el menjar que intenten fer amb els amics i treballadors del marit. Els seus passadissos, pedretes i espais reduïts i tancats no permeten gaudir de l'espai sense haver de preocupar-se per ell. Veiem que el nen mai juga al pati, però sí amb els nens del pati de la casa de Tati, que és el mateix barri.

També veiem que l'eficiència és una de les coses més importants, amb els mecanismes electrònics a distància, els electrodomèstics que apareixen i desapareixen, els espais oberts i versàtils, etc. Això contrasta amb la ineficiència del barri antic on ningú fa el que representa que ha de fer, el escombriaire no escombra, el lloc de verdures es trasllada a una taula de bar... En canvi ja feia al final de la pel·lícula, l'eficiència dóna un gir i acaba sent un inconvenient quan els aparells no responen a les ordres dels seus amos.

M'ha agradat la pel·lícula perquè carrega contra la societat de consum i contra el mecanicisme que ofega l'individu.

Escenari de la pel.licula. Exposició Cent Quatre de París, 2009